17 de setembre, 2008

ACTIVITATS UNIO EXCURSIONISTA

Em plau informar-vos de les activitats programades per la UEC de Mataró durant aquest mes de setembre:

Sortida col·lectiva seccions UEC (20 i 21 de setembre)

Festa de la UEC (27 setembre)

Curs d'iniciació al descens de barrancs (del 9 al 22 d'octubre - matrícula oberta)

1er Rallye fotogràfic

Trobareu totes les activitats detallades a la web de la UEC-Mataró: http://www.uecmataro.org/

Lluïsa Amenós
Vocal de la Secció de Muntanya - UEC Mataró

10 de setembre, 2008

flor de càctus


De la Montse Brugal:


L’ Onze de setembre també és l’aniversari de la caiguda de l’Allende a Xile i de la pèrdua de les llibertats a mans del Pinochet.
A casa ha florit un cactus, aquesta delicada flor dura només un dia.
Així entenc l’Onze de setembre, com un cant a la llibertat, a l’esperança, a la pau i al treball per aconseguir-les.

Hi ha un poema de Pablo Neruda que m’agrada especialment i que és adient:

ODA AL CACTO DE LA COSTA

Pequeña
massa pura
de espinas estrelladas,
cacto de las arenas,
enemigo,
el poeta
saluda
tu salud erizada:
en invierno
te he visto:
la bruma carcomiendo
el roquerío,
los truenos
del oleaje
caían
contra Chile,
la sal tumbando estatuas,
el espacio
ocupado por las arrolladoras
plumas de la tormenta,
y tú,
pequeño
héroe
erizado,
tranquilo
entre dos piedras,
inmóvil,
sin ojos y sin hojas,
sin nidos y sin nervios,
duro, con tus raíces
minerales
como argollas terrestres
metidas
en el hierro del planeta,
y encima
una cabeza,
una minúscula
y espinosa cabeza
inmóvil,
firme, pura,
sola en la trepidante oceanía,
en el huracanado territorio.

Más tarde Agosto llega,
la primavera duerme
confundida en el frio
del hemisferio negro,
todo en la costa tiene
sabor negro,
las olas
se repiten
como pianos,
el cielo
es una nave
derribada, enlutada,
el mundo es un naufragio,
y entonces
te escogió la primavera
para volver
a ver
la luz sobre la tierra
y asoman
dos gotas de la sangre
de su parto
en dos de tus espinos solitarios,
y nace
allí
entre piedrad
entre tus alfileres,
nace
de nuevo
la marina
primavera,
la celeste y terrestre primavera.

Allí, de todo
lo que existe, fragante,
aéreo, consumado,
lo que tiembla en las hojas
del limonero o entre
los aromas dormidos
de la imperial magnolia,
de todo lo que espera
su llegada,
tú, cacto de las arenas,
pequeño bruto inmóvil,
solitario,
tú fuiste el elegido
y pronto
antes de que otra flor te desafiara
los botones
de sangre
de tus sagrados dedos
se hicieron flor rosada,
pétalos milagrosos.

Así es la historia
y ésta
es la moral
de mi poema:
donde
estés, donde vivas
en la última
soledad de este mundo,
en el azote
de la furia terrestre,
en el rincón
de las humillaciones,
hermano,
hermana,
espera,
trabaja
firme
con tu pequeño ser y tus raíces.

Un día,
para tí,
para todos,
saldrá
desde tu corazón un rayo rojo,
florecerás tambien una mañana
no te ha olvidado
no,
la primavera:
yo te lo digo,
yo te lo aseguro,
porque el cacto terrible,
el erizado
hijo de las arenas,
conversando
conmigo
me encargó este mensaje
para tu corazón desconsolado.

Y ahora
te lo digo
y me lo digo:
hermano, hermana,
espera,
estoy seguro:
No nos olvidará la primavera.

08 de setembre, 2008

Els grills


Narració de Cèlia Sánchez-Mustich.


Surto al jardí. Veig un silenci negre, de nit estiuenca i humida, sorgit del seu anonimat a través del cant dels grills. Me'ls escolto. Els grills segreguen dins meu (sempre ho han fet) una droga benigna de plaer, a l'alçada de l'estòmag, entre sexe i cor, que ès on tinc el vestíbul de les emocions.


No me'n puc estar. Haig de dona-li conversa a la vida, amb l'accent d'aquesta eufòria serena que m'impregna d'ella. M'assec a l'hamaca i semblaria que la lona tradueix la felicitat al llenguatge del tacte, en exclusiva per a la meva pell.


Hi flirtejo amb la vida, en moments com aquest; la provoco. Res no li reclamo i és, en part, una estratègia per tenir el dret a demanar-li tot. L'atordeixo amb els meus afalacs i propostes en franca desmesura, i ella es ruboritza des de les rajoles del porxo que emvermelleixen la nit amb més fruïció que de costum.


Estic bé. Tota jo rebeguda de l'aura del jardí, amb la pell de gallina perquè fresqueja, pardalets al cap i grills a la boca de l'estòmac, constituint-se en banda sonora del silenci negre.