29 de juny, 2007

violència de gènere


EL GOBIERNO SOCIALISTA IMPULSA MÁS MEDIDAS PARA LUCHAR CONTRA LA VIOLENCIA DE GÉNERO


El Consejo de Ministros del 22 junio aprobó un nuevo paquete de medidas para combatir la violencia de género, iniciativas propuestas por unanimidad de los Grupos en el Congreso esa misma semana.

1. Presentación de un Informe sobre la magnitud y evolución del fenómeno de la violencia de género, para lograr la efectividad de las medidas de protección acordada para las víctimas.

2. Convocatoria en julio de conferencias sectoriales para coordinar con las Comunidades Autónomas aspectos como la mejora de la protección económica; la Planta de los juzgados de violencia contra la mujer; el acceso efectivo a las ayudas para la vivienda. O el servicio único de información telefónica de atención a las víctimas.

3. Plan de comunicación que incluye Campañas de sensibilización y un Código ético para el tratamiento adecuado de la imagen de las mujeres y de la violencia que se ejerce sobre ellas, en los medios de comunicación.

4. Justicia : criterios para la formación de los operadores jurídicos que actúan en los Juzgados de Violencia y Guía de buenas prácticas procesales, entre las que figurará los posibles efectos de la renuncia a la orden de protección por la víctima y la llamada "retirada de la denuncia".

5. Seguridad: Criterios comunes para la formación de los Cuerpos de Seguridad; incremento de la dotación de efectivos de las unidades especializadas en violencia de género antes del 30 de julio y elaboración de un protocolo de actuación de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y de abogados ante la violencia de género.

6. Sanidad: Coordinación de las CC.AA. para impulsar criterios de calidad para la formación de los profesionales sanitarios y elaboración de un protocolo para facilitar la comunicación entre los servicios de salud ordinarios y las unidades forenses de valoración integral.

7. Presupuestos 2008: Cofinanciación de proyectos autonómicos y locales innovadores en materia de asistencia social integral; consolidar el plan específico de empleo para mujeres víctimas de violencia de género.

8. Trabajo y Asuntos Sociales: El Ejecutivo se anticipa al mandato de la Ley, en virtud del cual el Gobierno, “en colaboración con las Comunidades Autónomas, a los tres años de la entrada en vigor de la Ley Integral elaborará y remitirá al Congreso de los Diputados un informe..” y elabora un informe a dos años de su aplicación. Las medidas más importantes son:

o Entre 2005-2007, la Administración General del Estado ha destinado 28 millones de euros a las Comunidades Autónomas para garantizar el derecho a la asistencia social integral.

o En el ámbito laboral, desde 2004 hasta abril de 2007 se han registrado en las Oficinas de Empleo 1.317 contratos bonificados. A 30 de abril de 2007, 6.850 trabajadoras desempleadas perciben la Renta Activa de Inserción, 21 por 100 más que al final de 2006.

o En los próximos días se dispondrá de un teléfono gratuito de información y asesoramiento a las víctimas las veinticuatro horas.

o El Plan Nacional de Sensibilización y Prevención, con 102 medidas, que establece dos objetivos estratégicos: mejorar la respuesta frente a la violencia de género; y conseguir una nueva actitud social frente a la violencia de género. A seis meses de su aprobación, el 61,7 por 100 de las medidas están siendo desarrolladas.

o El Catálogo de Medidas Urgentes: Veinte medidas agrupadas en cuatro grandes objetivos: aumentar la atención y sensibilización; reforzar los mecanismos judiciales; mejorar la coordinación de todos los cuerpos profesionales y conseguir la máxima inhibición de los agresores.

- Fortalecimiento de las medidas de sensibilización, en el ámbito educativo, los medios de comunicación y la formación de profesionales, que se verán incrementados mediante la implantación de la asignatura obligatoria de Educación para la Ciudadanía.

- Mejora de la información y atención a las víctimas, con especial atención a las mujeres en el medio rural y a las inmigrantes, que ya suponen el 40% de las fallecidas a manos de sus parejas o ex parejas.
- Asistencia social integral: entre 2005-2007 la Administración General del Estado ha destinado veintiocho millones de euros a las Comunidades Autónomas para garantizar el derecho a la asistencia social integral. Se destinarán subvenciones, por importe de 6’5 millones de euros, para financiar programas innovadores de Comunidades Autónomas y Ayuntamientos en garantía del derecho de las víctimas a la asistencia social integral.

- Aplicación del sistema de control GPS a los agresores.

- Teleasistencia Móvil: Incremento del 20 por 100 en lo que va de año respecto a diciembre de 2006: a 25 de mayo, 6.798 usuarias.

- Desde hace dos años, las denuncias se han incrementado en un 8,07 por 100 en 2006, 62.170 mujeres interpusieron denuncias contra sus agresores y pudieron solicitar medidas de protección. En 2006 se incrementó en un 3,4 por 100 la media mensual de solicitudes respecto de 2005. Entre el 75 por 100 y el 80 por 100 de las mujeres que solicitaron una orden de protección en 2005 y 2006, la obtuvieron.

- Incremento de recursos destinados a la atención de las situaciones de violencia de género

• Más de 140 millones de euros en 2007.
• De 16 Juzgados exclusivos en junio de 2005 a 83 en 2007.
• De 12 unidades forenses de valoración integral en 2005 a 30 unidades en junio de 2007.
• De 742 efectivos de las unidades especializadas de las FF y CC de Seguridad del Estado en diciembre de 2004 a 1.614 en 2007.
• Unidades de Violencia sobre la Mujer en todas las Delegaciones y Subdelegaciones del Gobierno.

28 de juny, 2007

Avui també m'enamoro

Avui, com molts caps de setmana, decideixo esmorzar fora de casa, per allò d’esquivar sorneguerament la meva parella de fet, la solitud.

Trio, sí... trio anar al poble veí. Entro en un bar, cares noves i preuada zona, en extinció, de fumadors.

Vaig massa distreta i això no pot ser bo; he d’obrir bé els ulls o em perdré les foteses, invisibles sovint als ulls d’un adult, a què la vida ens convida. El diari d’avui, amb l’ajut dels suplements del diumenge, reclama la meva atenció. Provo de concentrar-me en l’acte reflex de llegir. Si la mestra em veiés, no podria dir que progresso adequadament en comprensió lectora perquè mentre llegeixo el tercer paràgraf encara no sé de què va l’article.
Amb la moral prou baixa com per amorosir els ulls amb pausades i, per sort, dissimulades llàgrimes, no puc permetre’m un suspens a primera hora del matí. O sigui, aturo la lectura i em limito a ser-hi amb els sentits més o menys desperts. Llavors agraeixo a les meves mans que hagin acceptat tancar el diari en comptes de convence’m de qualsevol altra opció com rascar-me l’orella o posar un irreverent dit dins el nas. No ho agraeixo pas per cap tipus d’acte espiritual, après en un taller de cap de setmana, sinó pel fet que deixar de llegir m’ha permès...VEURE’T!
Ets darrere el taulell i serveixes un cafè. Somrius alegrement, gest que no sempre és tan fàcil com voldríem. La teva mirada és tan blava com neta. I independentment de la feina que se t’acumula, tens paraules per a tothom. No pas un tothom genèric, saps ben bé quin és el llenguatge que copsarà casdascun dels teus clients. Parles de política i, fins i tot, anomenant algun líder del PP, segueixes dedicant un somriure al teu, tan present, interlocutor.
Ni el cafè amb gel és fred si està a prop teu. Em deixo enamorar amb la facilitat que un infant baixa el tobogan; però no és en els teus ulls ni en el cul que em fixo. No vull caure en els tòpics de l’antiquat enamorament femení. Tampoc em dispares la libido sexual suposadament amb copyright masculí. És la teva essència que m’encisa, és la senzillesa com a colofó de la lliçó diària d’intel•ligència magistral.
Encara no m’has dit res i ja sé que et vull al meu costat. T’agafaria del bracet i et persuadiria perquè m’acompanyessis una estona i les guspires de la teva frescor escollissin passar les vacances de setmana santa rondant-me, en comptes de reservar-se per al viatge exòtic que ofereix la xiqueta amb pits generosos que hi ha a la taula del costat. M’imagino que segrestar-te deu estar sancionat pel codi penal; els legisladors saben prou bé que posseir-te seria un acte egoista i que la humanitat perdria l’alè jovial del tarannà de poble al qual tan bé representes.


T’apropes i sento unes ganes boges de cridar l’atenció perquè puguis dedicar-me un espai del teu temps. Em demanes què vull prendre per esmorzar. No puc dir-te la veritat, no puc confessar-te que el que vull és tenir la teva capacitat de seduir que eclipsa, alhora que reconforta. Em poso nerviosa però, aquesta vegada, no te n’adones.
Llavors, com l’adulta cansada de triar entre una opció o una altra sense massa èxits acumulats en les darreres eleccions, et convido perquè em facis l’entrepà que tu vulguis. Acceptes la juguesca pretesament innocent i la complicitat ens fa restar a l’espera dels resultats de la quasi aposta. Sense parlar ens hem dit tantes coses que, per avui, ja podríem plegar. Els minuts corren lentament. És una espera tan llarga com absurda, però em sembla que els dos som conscients que estem jugant amb el cor a la mà, com dos nins esperant la recompensa del caramel.
Arribes amb un somriure trapella que confirma que estàvem jugant, l’un amb l’altre, sense cap intenció, ni de primera divisió ni de segona regional.

Miro l’entrepà. És tan gran que el plat sembla un actor secundari. I per sorpresa meva, al ben mig de les dues llesques, hi ha una de les “xistorres” més picants que mai més provaré.
Amor meu, has guanyat. Tota la tarda et tindré present i pensaré en tu cadascuna de les hores que hi ha entre les moratòries que em concedirà la tan preuada sal de fruites que m’he hagut de comprar tot just en sortir del teu bar.
Un cop més, la maquiavèlica senzillesa de la quotidianitat ha guanyat la partida.

El hada azul


Quan era petita la meva mare em recitava aquest poema amb tant sentiment, i tantes vegades, que gairebé me'l se de memòria. Metre em donava el dinar a la boca a mi i al meu germà chemari. Quan anavem a dormir i abans de les oracions.


La meva mare va morir al gener de fa dos anys. Tenia alzehimer. S'oblidava de qui era, de qui erem nosaltres de vegades, i de moltes coses. Però no oblidava les poesies, les oracions i les cançons o la música. Va viure amb nosaltres, a casa, els últims anys de la seva vida, i si l'engrescaves a cantar, se l'il·luminava la carona, d'això no s'oblidava.


Aqui teniu el hada azul. Li vaig posar a la làpida de la mare: al hada azul de nuestros cuentos.


A Pilar Py i González, in memoriam ......



EL HADA AZUL

Cierto día el hada azul, quiso a la tierra bajar
y se mandó a preparar su gran carroza de tul
diciendo a cada mujer de las distintas naciones
“os voy a dar tantos donescomo tengais menester”.

Bajo pués sin dilación, entro en la tierra triufante
y reuniéronse al instante una de cada nación.

Llegó y dijo a la italiana: Tu tendrás grandes los ojos
y tendrás labios tan rojos que parecerán de grana.

Por tu cutis sonrosado, dijo a la inglesa, serás,
entre todas las demás, un tesoro codiciado.

Por tus nacarados dientes, dijo a la austriaca, verás,
quemarse en fuego de amor, a todos tus pretendientes

A la mujer parisien, le dio suma distinción
ingenio, corrección, y hasta un corazón también.

Y así fue haciendo lo mismo, pródiga con todas ellas
repartiendo entre las bellas a una sentimentalismo,
a otra ingenio, a otra blancura, a otra apasionamiento,
y a esta otra un alma pura.


Así acabó con los dones que entre todas repartió

cuando al terminar salió de entre todas mujeres

una gallarda manola morena, casi chiquilla

que lucia una mantilla de rica blonda espanyola

y que, acercándose al hada ruborosa dijo así:


- Observo que para mi, no habéis reservado nada

Quedose el hada un momento suspensa de admiración
y fijando su atención en ella, con claro acento asintió

¿Que quieres que yo te pueda otorgar?
¿tienes algo que envidiar a todas estas mujeres?
¿no tienes tu pelo acaso, abundante, negro, hermoso?
¿no tienes tu porte airoso? ¿no tienes cutis de raso?
¿no hay en tu mirada clara rayos de un sol que ilumina?
¿no es tu sonrisa divina, no es bellisima tu cara?

¿que quieres, di? si aun juntando todas ellas
resultan ser menos bellas que tu.

Sin embargo, dijo el hada, yo no quiero que al marchar
tengas porque lamentar que a ti no te he dado nada.

Y mirando a la manola, dijo, alzando más el tono

“A ver, que traigan un trono a la mujer espanyola”.

Y en este cuento me fundo, si es que este cuento no engaña
para decir que en España está lo mejor del mundo.

Cuerpo de Mujer

Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos
te pareces al mundo en tu actitud de entrega,
Mi cuerpo de labriego salvaje te socava
y hace saltar el hijo del fondo de la tierra.

Fui solo como un tunel. De mi huian los pajaros,

y en mi la noche entraba su invasion poderosa.

Para sobrevivirme te forje como un arma,

como una flecha en mi arco, como una piedra en mi honda.

Pero cae la hora de la venganza, y te amo.

Cuerpo de piel, de musgo, de leche avida y firme.

Ah los vasos del pecho! Ah los ojos de la ausencia!

Ah las rosas del pubis! Ah tu voz lenta y triste!


Cuerpo de mujer mia, persistiré en tu gracia.

Mi sed, mi ansia sin limite, mi camino indecio!

Oscuros cauces donde la sed eterna sigue,

y la fatiga sigue, y el dolor infinito.

Pablo Neruda

27 de juny, 2007

paritat i PP


El PP porta les llistes paritàries al Constitucional

El PP ha presentat un recurs davant el Tribunal Constitucional contra la Llei d'Igualtat i en especial pel que fa a la llei electoral que obliga als partits a presentar llistes paritàries.

Segons els populars, la llei vulnera la Constitució en preceptes com la llibertat dels partits polítics a confeccionar les seves llistes, la llibertat d´ideologia o el pluralisme polític.

Com a exemple, el PP parla d´una llista de Garachino, a Tenerife, que va ser prohibida perquè estava formada només per dones.

Pel que consideren que és una "desproporcionalitat en la mesura que es pot arribar a perjudicar a la dona en casos on ja ha aconseguit la igualtat o superat una igualació en el punt de partida".

Els populars consideren que la llei vulnera el dret a participar en els afers públics a través de representants lliurement escollits i el dret a l´accés en condicions d´igualtat als càrrecs públics. També vulnera la prohibició de discriminar per raó de sexe a les persones que es volen presentar a les eleccions. Els populars arriben a plantejar que "si és constitucionalment acceptable que la meitat social femenina es reflecteixi obligatòriament a les candidatures, amb la mateixa raó podrien exigir aquest benefici altres categories o segments socials: els ancians (cada candidatura hauria de preservar un percentantge dels llocs a candidats majors de 65 anys), els joves, els discapacitats i així successivament.

dona i treball


El Departament de Treball impulsa una xarxa de dones directives per a promoure la igualtat:

Desde que Mar Serna está al frente del Departamento de Trabajo, el pasado mes de noviembre, las mujeres cuentan con una aliada en la Generalitat para tratar de reducir las desigualdades del mundo laboral.

Después del éxito de los cursos de gestión "Yo, directiva", este departamento, a través del programa para la igualdad de oportunidades en el trabajo, está impulsando una red de profesionales para intercambiar experiencias y contactos que contribuyan a mejorar su situación.

El próximo viernes se celebra una jornada para potenciar el liderazgo femenino. "Ágora para directivas". Así se llama la nueva iniciativa promovida por el Departamento de Trabajo, que consistirá en la celebración de una serie de jornadas trimestrales con el fin de "dotar de herramientas y apoyar emocionalmente" a las mujeres que trabajan en las empresas ubicadas en Cataluña, explica Sara Berbel, directora del programa para la igualdad de oportunidades en el trabajo.

Además de facilitar la red, "esta plataforma pretende fomentar la reflexión y el diálogo para ir poco a poco potenciando las habilidades y mejorando la confianza de las mujeres", añade. Para ello, "contaremos con la presencia de altas directivas, que compartirán sus experiencias profesionales y explicarán la forma en la que lidian cada día el reto de la conciliación entre vida familiar y laboral, de manera que sirvan de modelos de referencia para el resto", concluye Berbel.

Una de estas ejecutivas es Dolores Sanfiz, responsable de la división de administración y control comercial de Sony España, que el próximo viernes hablará en el Liceo sobre cómo ejercer el liderazgo empresarial. Después de asistir a los cursos "Yo, directiva", subvencionados por la Generalitat y organizados por Esade, con un total de 60 alumnas, Sanfiz reconoce que "pertenecer a un grupo de mujeres con tus mismas inquietudes te refuerza para afrontar las actuales desigualdades existentes en el mundo laboral".

Y es que el poder sigue estando en manos de hombres. Ahora mismo, por ejemplo, sólo el 3% de los directivos de las empresas del Ibex 35 tienen nombre de mujer, según un estudio del Instituto de la Mujer. Y por lo que respecta a la remuneración económica, los últimos datos oficiales indican que las profesionales catalanas cobran de media el 30% menos que sus compañeros masculinos, según el Instituto Nacional de Estadística (INE).

Y no sólo eso: "mientras que el hombre no encuentra ninguna dicotomía en su camino hacia el éxito profesional, las mujeres que han decidido alcanzar esta meta sí la padecen, teniendo que elegir entre plantarse laboralmente y ejercer de madres, o renunciar a sus hijos para poder lograr algún puesto directivo", según las conclusiones de un reciente informe del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), dirigido por la experta en sociología de las organizaciones Alicia Kaufmann. Por cada hombre que abandona su empleo por motivos familiares lo hacen 27 mujeres, según el INE.

EL PAIS. BORJA VILASECA.

26 de juny, 2007

La mirada de l'amor


El rei estava enamorat de Sabrina, una dona de baixa condició a la que ell havia fet la seva esposa.

Una tarda, mentre el rei estava de caçera, arribà un missatger per avisar que la mare de Sabrina estava malalta. Tot i que existia la prohibició del carruatge del rei, falta que era pagada amb la vida, Sabrinà pujà al carruatge i anà amb la seva mare.

A la seva tornada, el rei fou informat de la situació, i comentà:

- No és meravellosa? Això és vertaderament amor filial. No li va importar la seva vida per cuidar la seva mare. És meravellosa!

Un altre dia, mentre Sabrina estava asseguda al jardí de palau menjant fruita, arribà el rei. La princesa el saludà i després li va donar una mossegada a l'últim préssec que quedaba al cistell.

- Semblen deliciosos -va dir el rei.

- Ho són -digué la princesa i allargant la mà li cedí al seu estimat l'últim préssec.

- Com m'estima! -comentà després el rei- Renuncià al seu propi plaer, per a donar-me l'últim préssec del cistell. No és fantàstica?

Passaren uns anys i vés a saber perquè, l'amor i la passió desapareixeren del cor del rei.

Assegut amb el seu amic més confident, li deia:

- Mai es va portar com una reina. Que potser no va desafiar la llei fent servir el meu carruatge? És més, recordo que un dia em va donar per menjar una fruita mossegada.

24 de juny, 2007

oració al vent

La meva amiga Gemma Mitjans va visitar fa un temps un monestir budista. La seva experiència sembla, pel que em va explicar, que va ser molt positiva. Em va dur un record.

En la tradició budista és costum escriure oracions i penjar-les al vent, per tal que aquestes es difonguin mitjançant de l’aire i es compleixin. Tan si es veritat com si no ho és, el que es compleixin, em sembla una tradició amb bona intenció, i com les fades i els gnoms, si no existeixen, tant se val, hi pots somiar, que és un dels verbs més econòmics que hi ha.

El regal que em va dur va ser una carena d’oracions per posar-les penjades al vent. Jo ho vaig fer sense mirar-me-les gaire, doncs eren de colors vius i escrites en molts idiomes, i em va agradar la idea. Quan vaig visitar el Forum també vaig veure que en penjaven d’oracions i dessitjos.

El sol s’ha encarregat de descolorir-les, així que les he despenjat. Quan anava a llençar-les, dons ja han estat al vent i al sol prous mesos, m’he adonat que en banderola de color blau clar (ara d’allò més descolorida), l’oració estava també escrita en castellà.

Us la reprodueixo, i tant de bo es compleixi. Si fins ara ha estat penjada a la façana de la meva casa, sobre la porta de sortida al balcó de la meva habitació, i ja no li queda la energia que donen els seus colors, la penjaré a internet, i tant de bó faci el mateix efecte que penjar-la al vent dels dessitjos.

“Que desde este mismo instante, para las gentes y las naciones que pueblan la Tierra, puedan desaparecer la enfermedad, el hambre, la guerra y el sufrimiento, hasta el punto en que incluso el recuerdo de estos términos se borre de sus mentes.

En contraposición, puedan la conducta ètica, los méritos, la salud, la riqueza y la prosperidad incrementarse y pueda la Suprema buena fortuna y el bienestar, surgir permanentemente para todos ellos”

Amén, amén, amén.

23 de juny, 2007

Carta des d'Eivissa

Na Rosa Isabel Garí m'envia una carta, que us vull deixar llegir de tant bonica com és. Aquí la teniu, disfruteu:

El poblat fenici de sa Caleta a Eivissa, fou bastit el segle VIII aC., davant la mar, en un indret de meravellosa bellesa, com ho és tota aquesta illa; fent abstracció de tots els elements del món modern, arribes a sentir-te part d’aquesta natura, desitges que la pau del moment perduri per sempre.
Però en aquell temps, el poblat representava la introducció de la vida urbana, en el fons la vida organitzada i racional, fins i tot comercial, enfront la integració en la natura dels seus més antics habitants.

Això en fa pensar en títol d’aquell llibre de Mircea Eliade, el gran expert de la simbologia mítica dels pobles antics: “El que és sagrat i el que és profà”: els humans antics vivien submergits en un món on ells formaven part de la natura i les divinitats hi eren present a cada indret: malgrat es pugui pensar un altra cosa, això no impedien els avenços científics i tècnics, només que estaven, per dir-ho d’alguna manera inserts en el món mític.
Ningú dubte, per exemple, dels elevats coneixements tècnics dels egipcis, però ells també estaven segurs que era el Faraó, encarnació d’Osiris, qui feia créixer el riu Nil cada any, donant la vida a Egipte, és per això que era tan important la seva ascensió a les estrelles, a través de la Piràmide o d’altres formes de sepultura, i aquestes construccions foren un prodigi de precisió matemàtica, astronòmica, constructiva, etc., bastides amb mitjans aparentment primitius (contràriament al que es pensa, s’ha demostrat que els obrers que alçaren la gran pirámide de Keops, estaven molt ben tractats).

Els primers en separar religió de ciencia o filosofia, o de la vida real foren els grecs, (no obstant, pel gran Pitàgores, matemàtic, místic i vegetarià, les matemàtiques eren una forma d’apropar-se a la divinitat), i después els romans, els grans racionalistes.

A que venen aquestes reflexions, us preguntareu, sorgides a partir de la contemplació d’unes “ruïnes”?

Hereus del món grecorromà, del cristianisme i de la Il·lustració, hem evolucionat cap al racionalisme, estem separats de la natura, la “utilitzem” pel nostre benefici i profit, fins a destruir-la, ens creiem el centre de l’univers: fins i tot ens creiem amb dret menysprear els pobles que no participen d’aquests avenços tecnològics i també de maltractar les altres espècies.

Penso que, sense deixar de ser racionals, és clar, hauriem de recuperar en alguna mesura aquest concepte del que “és sagrat”: que la natura i les espècies no existisin només en funció nostra i per la nostra utilitat (qui ens ha concedit tal poder?), recuperar, en sentit figurat, el respecte a la “mare terra”, deixar-la pels nostres successors, que en tindran tot el dret.

Enfront el racionalisme de la nostra societat, abocada al guany material, han sorgit formes d’espiritualitat, a voltes fictícies, i la moda “orientalitzant” que ens envaeix. Però aquest desig de món interior, es pot manifestar de diverses maneres, a part de les creences religioses: l’estudi, l’art, la literatura, la música, la creativitat pròpia, l’amor a la natura, la lluita per una causa justa…
Probablement el respecte a nosaltres mateixos i al món que ens envolta sigui el més racional que podem fer.

22 de juny, 2007

Les granotes i la crema


Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient de crema.

Immediatament van sentir que s'enfonsaven; era impossible nedar o flotar per molt de temps en aquella massa espessa com arenes movedisses.
Al principi, les dues varen patalejar a la crema per arribar al cantell del recipient però era inútil, només aconseguien xipollejar en el mateix i enfonsar-se. Sentien que cada vegada era més difícil sortir a la superfície per respirar.

Un d'elles va dir en veu alta: no puc més. És impossible sortir d'aquí, aquesta matèria no és per a nedar. Ja que moriré, no veig perquè perlongar aquest dolor. Dir això, deixà de patalejar i es va enfonsar amb rapidesa essent literalment engolida per l'espès líquid blanc.

L'altra granota, més persistent o potser més tossuda, es va dir: no hi ha cas! Res es pot fer per avançar en aquesta cosa. Tot i això, ja que la mort m'arriba, prefereixo lluitar fins el meu últim alè. No voldria morir un segon abans que arribi la meva hora. I va seguir patalejant i xipollejant en el mateix lloc, sense avançar un centímetre. Hores i hores!

I de sobte de tant patalejar i agitar, la crema es va convertir en mantega. La granota sorpresa va fer un salt i patinant arribà al cantell del recipient.

humor pobresa


20 de juny, 2007

precaucions


Un maestro oriental que vio cómo un alacrán se estaba ahogando, decidió sacarlo del agua, pero cuando lo hizo, el alacrán lo picó.


Por la reacción al dolor, el maestro lo soltó, y el animal cayó al agua y de nuevo estaba ahogándose.


El maestro intentó sacarlo otra vez, y otra vez el alacrán lo picó.


Alguien que había observado todo, se acercó al maestro y le dijo:


-Perdone, pero usted es terco. ¿No entiende que cada vez que intente sacarlo del agua lo picará?.


El maestro respondió:


- La naturaleza del alacrán es picar, y eso no va a cambiar la mía, que es ayudar.


Y entonces, ayudándose de una hoja, el maestro sacó al animalito del agua y le salvó la vida.


No cambies tu naturaleza si alguien te hace daño, sólo toma precauciones.


Algunos persiguen la felicidad, otros la crean.

19 de juny, 2007

cançó oblidada

Vas tocar el meu cor
i va cantar.
Una cançó ja oblidada.

Em vas parlar en somnis.
I et vaig deixar que coneixesis
una part de mi, que era dolorosament tímida.

Vas obrir una finestra a la meva ànima,
permetent-me ser jo,
i el vent va venir a netejar
la meva por a l'intimitat
amb la fragància del cedre.

El teu bastó deixa empremtes en
el camí que segueixo en els meu somnis,
i ara
estic arribant mès enllà de la memòria
en la distància del futur.

Em pregunto quan
canviaran les fulles
i quan tornaràs.

16 de juny, 2007

lliçó de la rosa

Caminaba un día por la calle, cuando observé como unas nubes oscuras se juntaban en el cielo, y vi luego como la lluvia empezó a caer. Busqué refugio, al mismo tiempo que la suave lluvia se convertía poco a poco en tormenta.

Encontré refugio bajo una cornisa, a la entrada de una casa, en el momento en que la tormenta caía con más fuerza y estruendo.


Vi entonces una pequeña rosa roja, golpeada y encorvada por las grandes gotas de agua que constantemente le azotaban, y a pesar de esto no se rompía, sino que soportaba con increíble resistencia el gran embate de la lluvia y cada uno de sus golpes, manifestado en grandes y pesadas gotas de agua.


Me sorprendí al ver como a pesar del viento y de lluvia, la pequeña rosa roja soportaba el gran castigo, sin ceder ni un ápice. En muchos momentos pensé verla caer, derrotada por la furia del agua, mas sin embargo, volvía a enderezar su doblado tallo por la tormenta.


Al pasar la lluvia, y ver como el sol salía de entre las oscuras nubes, noté con asombro como la pequeña y frágil rosa roja, estaba aún en su lugar, con su tallo erguido hacia el cielo, mostrando con orgullo sus bellos pétalos rojos, en señal de su victoria ante las fuerzas de la naturaleza, a la cuál pertenece.


Esto me hizo reflexionar acerca de mi vida, pues al recordar como la indefensa rosa luchaba por seguir en pié ante la tempestad, y después de observar cuán duro había sido su trabajo, me recordó las dificultades que había tenido en mi vida, y de como muchas veces, había sentido que ya no podía más.

Y al ver la rosa roja, en pié y victoriosa, recordé aquel pasaje de la Biblia, donde se dice que nosotros los humanos somos más que las flores del campo y los pajaros del cielo, y pensé: "Si la vida dio fuerza a esa pequeña rosa roja para pasar la tempestad, ¿por qué he yo de temer las adversidades?

Si la vida dejó que esa rosa que no habla, no camina y no tiene una razón como la nuestra, soportara la tormenta, cuánto más cuidará de mí la vida?".

Desde entonces no dejo que nada me asuste, atemorice o desanime, y cada vez que siento desfallecer, recuerdo aquella pequeña rosa roja, la cuál me mostró cuánto valgo y lo duro que he de trabajar en este mundo, pero también recuerdo el amor que me tiene aquello, que dio fuerza a la rosa para que pudiera resistir.

humor sobre l'absència d'ètica

Sé que l'ànima té el seu efecte sobre aquells que estan mancats d'ètica. Aquells, per exemple, a qui se'ls ha de recordar que els desfavorits existeixen, i prenen les bones idees dels altres sense cap mirament, fent-les seves. Dubto, però, que les sàpiguen dur a terme.

Tan de bo serveixin realment pels més desfavorits, finalment ells són els benaventurats, i els que ho necessiten.

També sé que només cal esperar pacientment. La justícia natural farà la seva feina. Recollirem allò que haguem sembrat.

15 de juny, 2007

La tristesa i la fúria

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se'n, hi havia una vegada un estanc meravellós. Era un llac d'aigua cristalina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd s'hi reflectien.

Fins aquell estanc màgic i transparent, s'aproparen a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar a l'estanc.


La fúria, nerviosa, com sempre està la fúria, es banyà de pressa i més de pressa encara en sortí. Però la fúria és cega, així que, nua i amb presses, es posà, en sortir, la primera roba que trobà. I succeí que no era la seva, sinó la de la tristesa.


Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit, sense constància del pas del temps, sortí de l'estanc. A la vora es trobà que la seva roba ja no hi era.


Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l'única roba que hi havia vora l'estanc, la roba de la fúria.


Expliquen que des d'aleshores, moltes vegades es troba un amb la fúria, cega, cruel, terrible i empipada, però si prenem temps per a mirar bé, trobem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrera la fúria, en realitat, s'amaga la tristesa.

14 de juny, 2007

aniversari


Avui és el meu aniversari. En faig 48. Vull agrair-li especialment a la meva mare, que ja no està entre nosaltres, l’esforç de dur-me al món i l’amor que em va ensenyar i donar. També a totes les persones que han compartit vivències amb mi. Agrair-li també a la vida tots els regals que m’ha donat.

Si han de ser com aquests 48 anys, ja me’n poden venir 48 més, amb encerts i errades, amb moments tan bons i menys bons.

Fent balanç aquest ha estat un any fructífer, i enriquidor a molts nivells. He fet amics i amigues, conservo els i les que tinc des de sempre, he aprés moltes coses, fins i tot a ballar sardanes, i he rebut moltes coses positives. Ara us transcric una cançó de
Violeta Parra que m'agrada molt.


Gracias a la Vida que me ha dado tanto

me dio dos luceros que cuando los abro

perfecto distingo lo negro del blanco

y en el alto cielo su fondo estrellado

y en las multitudes el hombre que yo amo.


Gracias a la vida, que me ha dado tanto

me ha dado el oido que en todo su ancho

graba noche y dia grillos y canarios

martillos, turbinas, ladridos, chubascos

y la voz tan tierna de mi bien amado.


Gracias a la Vida que me ha dado tanto

me ha dado el sonido y el abedecedario

con él las palabras que pienso y declaro

madre amigo hermano y luz alumbrando,

la ruta del alma del que estoy amando.


Gracias a la Vida que me ha dado tanto

me ha dado la marcha de mis pies cansados

con ellos anduve ciudades y charcos,

playas y desiertos montañas y llanos

y la casa tuya, tu calle y tu patio.


Gracias a la Vida que me ha dado tanto

me dio el corazón que agita su marco

cuando miro el fruto del cerebro humano,

cuando miro el bueno tan lejos del malo,

cuando miro el fondo de tus ojos claros.


Gracias a la Vida que me ha dado tanto

me ha dado la risa y me ha dado el llanto,

asi yo distingo dicha de quebranto

los dos materiales que forman mi canto

y el canto de ustedes que es el mismo canto

y el canto de todos que es mi propio canto.


Gracias a la vida, que me ha dado tanto.
Gràcies a tots vosaltres que em llegiu.

13 de juny, 2007

El pacte del Temps


El temps és un bé escàs, especialment per a les dones i hem de treballar per redistribuir-lo de manera que tothom en pugui gaudir amb les mateixes oportunitats, la gent va aclaparada, li falta temps.


L’Ajuntament de Barcelona és pioner en el pensament i l’abordatge d’aquestes qüestions, hi ha estat treballant exemplarment la Regidoria dels Nous Usos del Temps , la primera que existeix en tot l'Estat Espanyol.


EL PSC té propostes al programa municipal per impulsar polítiques d'usos del temps als municipis, com El pacte del Temps.


Quins principis han de regir aquestes polítiques?:


- L’ús del temps és un dret de la ciutadania.


- L’ús harmonitzat i saludable del temps han de fomentar la igualtat d’oportunitats i la corresponsabilitatzació.


- Hem de situar els temps de les persones, i no només el temps laboral, en el centre d’un nou model social.


Quins temps, quines accions?


- Temps de treball: promoure la seva reorganització perquè afavoreixi la harmonització dels temps laboral, familiar i personal i garanteixi la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.


- Temps familiar: la diversificació dels horaris i usos dels equipaments per adaptar-los a les necessitats dels diversos tipus de famílies.


- Temps personal i privat: foment del dret a gaudir del propi temps personal.


- Temps de serveis i de comerç: la fluïdesa i adequació dels temps dels serveis, i dels espais públics per augmentar la qualitat de vida de les persones al poder gaudir d’una millor gestió del temps.


- Temps de barri: repensar el disseny dels barris dels seus equipaments, de la seva mobilitat, des de la perspectiva del temps de les persones.


- Temps i tecnologies: l’ús i optimització de les tecnologies al servei del temps personal i familiar- Temps de mobilitat: replantejament de conceptes com les hores punta, la fluïdesa dels transports o noves mesures d’esponjament de les entrades i sortides de les ciutats.

humor-campanya


11 de juny, 2007

regidors i regidores


Us transcric un article publicat el dia 5 de juny de 2007 al Diari AVUI, escrit pel periodista Albert Om:


Herois

Tota la meva admiració pels 9.000 nous regidors dels ajuntaments. Mentre vostè i jo ens gratem la panxa al sofà, ells treballaran per fer realitat la piscina municipal on vostè i jo podrem nedar
cada matí.
I no ho faran per diners. Als municipis grans, on la dedicació a l'Ajuntament sol ser exclusiva, molts càrrecs electes han de renunciar a feines més ben remunerades a l'empresa privada. Als municipis petits, on la dedicació sol ser parcial, la renúncia que han de fer alcaldes i regidors és a tenir més hores lliures per a ells. Canvien el partit de futbol sala de dimecres o el Ventdelplà de dilluns i dimarts per una comissió de govern o per una assemblea de barri.

Els alcaldes estan molt més a prop dels veïns que no pas dels perversos aparells dels partits polítics. Són com presidents d'escala. Tothom els para i els fa saber allò que els molesta del seu carrer o del seu barri. Són persones que tenen els mateixos problemes que vostè o que jo -un nen amb otitis, un pare amb Alzheimer, la hipoteca que s'enfila- i, a sobre, els toca carregar amb les preocupacions col·lectives. I és veritat que, en aquesta legislatura, n'hi haurà mitja dotzena més que fotran mà a la caixa i una bona colla que oblidaran les promeses fetes en campanya, però la immensa majoria dedicaran els millors anys de la seva vida a pensar en el progrés del seu municipi, que també és el nostre.

I, a canvi, es troben que en els últims anys han perdut bona part de la consideració social de què gaudien abans. Han entrat a formar part d'allò que es diu la classe política, el col·lectiu més insultat i ridiculitzat d'aquest país. Als alcaldes se'ls caricaturitza com uns depredadors del medi ambient, que només volen arribar al poder per requalificar terrenys i omplir-se les butxaques de comissions il·legals. Per això, trobo admirable que, enmig d'aquest clima hostil on tots són posats al sac dels ineptes i corruptes, encara hi hagi 9.000 homes i dones de bona fe que estiguin disposats a treballar pel seu municipi.

No es tracta de començar un procés de canonització de tots els polítics locals. No són sants ni màrtirs, ni ningú no els obliga a dedicar-se a això. Però sí que es tracta d'evitar que a les properes eleccions municipals no només estiguin mig buides les urnes, sinó que també es quedin a mig omplir les llistes electorals. Als ajuntaments acabarà passant com al meu bloc de pisos: que ningú vol ser president d'escala i cada any es va quedant el mateix. Potser no és el més ben
preparat per al càrrec. Però és l'únic que ho vol fer.

09 de juny, 2007

prostitució

La prostitució no es un model de vida desitjable
ni acceptable. Està clar que no!

Amèlia Valcárcel signa conjuntament amb Victoria Sau, Cèlia Amorós, Teresa Gisbert, Rosa Cobo, Inmaculada Montalbán y Alicia Miyares aquest article que defensa el posicionament de la proposta feta per la Comissió Mixta Congrés-Senat dels Drets de la Dona.

L´article, publicat a El País, defensa que vulnerabilitat, marginació i pobresa són les causes que porten a la prostitució, no les seves conseqüències. I que si el que es vol fer es ajudar a aquestes dones i no tornar respectables a les màfies, que no sembla un objectiu seriós de cap política, s´han de realitzar programes d´inclusió social i polítiques d´igualtat que frenin aquestes causes. Aquí teniu la transcripció de l'article que us esmento.

¿La prostitución es un modo de vida deseable?

A nadie le gusta hablar de la prostitución, ni tampoco que se haga visible en nuestras vidas. Sin embargo, muchas personas que no la contemplan en el horizonte de lo deseable para ellas mismas, no tienen reparos en manifestar que la prostitución pueda ser un modo de vida para "algunas" mujeres. Ahora bien, ¿es la prostitución una opción vital semejante a cualquier otro trabajo? .

Ciertamente es un modo de vida para los "empresarios del sexo" que buscan la normalización legal y social de su dinero. Porque no deberíamos olvidar que la prostitución es el tercer negocio en beneficios y que una parte sustancial de este negocio reposa en la "economía criminal".

Está comprobado que alrededor del mundo de la prostitución se produce un aumento del tráfico de drogas, la delincuencia y otros delitos.
También la prostitución es el modo de vida de las mafias que trafican con mujeres. Es un hecho que prostitución, trata y tráfico de mujeres están íntimamente relacionados.

Los datos son persistentes y dan cuenta de cuál es el mapa de origen y social de esas mujeres: en España más del 90% de las mujeres dedicadas a la prostitución son inmigrantes en situación irregular; más de medio millón de mujeres y niñas son víctimas de este fenómeno. Este único dato, el volumen de tráfico de seres humanos, sirve para desbaratar cualquier pretensión de "honorabilidad" para traficantes y "empresarios del sexo".

Hoy sabemos que sin tráfico de mujeres la prostitución en España no sería un negocio. Pocas son en el presente las mujeres españolas abocadas a la prostitución por vulnerabilidad o exclusión social. La realidad es que, cuando en una sociedad aumentan los espacios de igualdad y el nivel de vida, disminuye drásticamente el número de mujeres del propio país que se dedica a la prostitución.

Vulnerabilidad, marginación y pobreza son las causas que llevan a la prostitución, no sus consecuencias. La prostitución cursa con la feminización de la pobreza. Las mujeres del tercer mundo vienen a nuestros países por la pobreza de los suyos. Vienen al primer mundo, alentadas o engañadas por las mafias de traficantes, para mejorar su vida y, sin embargo, terminan dentro de la prostitución como horizonte vital.

La mayoría no salen de ese mundo también por la pobreza, porque tienen que mantener y cuidar a su familia, porque tienen que pagar deudas a quienes las están explotando.

Busquemos donde busquemos es el rostro de la pobreza y la indefensión lo que podemos ver en los de todas estas mujeres explotadas y traficadas.

¿Regularizar la prostitución las ayudaría? Holanda y Alemania que han optado por ello están comprobando que el tráfico y la prostitución clandestina se han intensificado. Por tanto, si lo que se quiere es ayudar a esas mujeres y no el volver respetables a las mafias, que no parece un objetivo serio de política alguna, lo que debe hacerse es realizar programas de inclusión social, abordar políticas de igualdad que frenen o eviten la vulnerabilidad, pobreza y marginación.

Éste es el mundo real.Pero además, del hecho de que la prostitución exista, no se sigue que tenga que seguir existiendo.

Vayamos al mejor de los mundos posibles: puede argumentarse que en un mundo ideal, sin explotación, sin tráfico, algunas mujeres podrían libremente querer prostituirse. Por ahora ese mundo no existe ni lleva visos. Pero aún si se llegara a tan improbable marco, habría que recordar que no siempre el consentimiento legitima una práctica, ni mucho menos la convierte en un trabajo.

Las mafias, pero también algunas personas bienintencionadas, insisten mucho en la vinculación de consentimiento y trabajo. No está de más recordar que eso es una falacia. Nunca que un modo de vida sea elegido supone que ese modo de vida sea automáticamente deseable.

¿Puede, por ejemplo, un individuo libre desear ser esclavo?

No podemos descartarlo. ¿Convierte eso a la esclavitud en una práctica recomendable? Seguro que no. La esclavitud fue abolida y cuando esto sucedió muchos esclavos lloraron. No siempre consentir o incluso querer legitima lo que se hace ni a quién lo hace. El consentimiento no convierte en trabajos a una gran variedad de actividades.

La prostitución no es ningún buen modelo de relación laboral, ni de relación entre hombres y mujeres. Si incluso lo tomáramos, por un instante, en serio ¿qué modelo de relación laboral sería?

Uno que colisionaría frontalmente con nuestra normativa en materia de derechos laborales. ¿Habría que aceptar este trabajo cuando no apareciera uno preferido en primer lugar? ¿Tendría cursos de formación y reciclaje? Estas preguntas pueden provocar hasta una sonrisa, sin embargo, son severas y pertinentes. Los trabajos son así.

Hay un estigma y nadie puede negarlo, pero cualquier regulación enviaría a la sociedad un mensaje equivocado, porque contendría una dimensión pedagógica. La ley educa a la ciudadanía. ¿Deseamos educar a nuestras hijas e hijos en que la prostitución es una actividad aceptable? ¿Deseamos transmitirles que comprar o venderse es un modelo pertinente de relación entre los sexos? ¿Podemos desear esto y a la vez mantener la noción mínima de ciudadanía e igualdad?

Este breve repaso nos lleva a compartir las conclusiones del informe propuesto por la Comisión Mixta Congreso-Senado de los Derechos de la Mujer. Parece bastante acertado y prudente que esa Comisión, que ha escuchado todos los argumentos y oído todas las posiciones, se haya decantado por rechazar que la prostitución sea un modo de vida deseable y aceptable.

Amelia Valcárcel, catedrática de Filosofía Moral y Política de la UNED, es miembro del Consejo de Estado. Firman conjuntamente este artículo además Victoria Sau, Celia Amorós, Teresa Gisbert, Rosa Cobo, Inmaculada Montalbán y Alicia Miyares.

07 de juny, 2007

Stela maris

Había una vez un escritor que vivía a orillas del mar; una enorme playa virgen donde tenía una casita en la cual pasaba temporadas escribiendo y buscando inspiración para su libro.

Era un hombre inteligente, culto y con sensibilidad acerca de las cosas importantes de la vida.

Una mañana mientras paseaba a orillas del océano vio a lo lejos una figura que se movía de manera extraña como si estuviera bailando. Al acercarse vio que era un muchacho que se dedicaba a coger estrellas de mar de la orilla y lanzarlas otra vez al mar.

El hombre le preguntó al joven qué estaba haciendo. Éste le contestó:

-Recojo las estrellas de mar que han quedado varadas y al mar las devuelvo; la marea ha bajado demasiado y muchas morirán.

Dijo entonces el escritor:

-Pero esto que haces no tiene sentido, primero es su destino, morirán y serán alimento para otros animales y además hay miles de estrellas en esta playa, nunca tendrás tiempo de salvarlas a todas.

El joven miró fijamente al escritor, cogió una estrella de mar de la arena, la lanzó con fuerza por encima de las olas y exclamó:

-Para ésta sí tiene sentido.


El escritor se marchó un tanto desconcertado, no podía explicarse una conducta así. Esa tarde no tuvo inspiración para escribir y en la noche no durmió bien, soñaba con el joven y las estrellas de mar por encima de las olas.

A la mañana siguiente corrió a la playa, buscó al joven y le ayudó a salvar estrellas.

06 de juny, 2007

gent gran

Polítiques per a la promoció i foment de l’AUTONOMIA de la gent gran.

La promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència

L’atenció de les persones mancades d’autonomia personal representa un repte social d’enorme magnitud. La cura d’aquestes persones ha estat històricament assumida, gairebé en solitari, per les famílies, i majoritàriament per les dones.

El concepte de persona amb dependència fa referència a la situació en què es troba la persona que requereix d’ajuda externa per realitzar les activitats de la vida diària, tant bàsiques (higiene personal, vestir-se, menjar) com instrumentals (pujar i baixar escales, preparació d’àpats, gestions quotidianes).

Malgrat que la major part de les persones en situació de dependència són persones d’edat avançada (majors de 80 anys), també les persones amb discapacitats físiques, psíquiques i sensorials, les persones amb malaltia mental i els malalts crònics són potencials usuaris.

Estadísticament les persones amb discapacitat en un grau superior al 33% han passat de representar el 2,77% de la població l’any 1996 a representar el 4,90%, l’any 2004. Quantitativament aquest col·lectiu el formen a Catalunya més de 330.000 persones.

Des de l’àmbit municipal celebrem la recent aprovació de la “Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència” per part del govern de l’Estat. El calendari d’execució d’aquesta Llei preveu garantir l’atenció de les persones amb dependències més greus aquest mateix any 2007, fins a arribar l’any 2015 a donar cobertura a les persones amb dependències més lleus.


Polítiques de promoció i participació de la gent gran

La gent gran, com a col·lectiu format per les persones majors de 65 anys, representa avui gairebé el 17% de la població dels nostres pobles i ciutats.

L’augment de la vida útil, juntament amb l’aparició de nous valors socials, ha suposat un canvi radical en la presència i percepció del paper que la gent gran pot jugar a la nostra societat.



D’aquest augment espectacular del nombre de persones grans no podem deduir només que cal millorar la cobertura i l’accessibilitat dels serveis sanitaris i socials que atenen a les persones en situació de dependència. Moltes de les persones amb més de seixanta cinc anys continuaran gaudint d’una vida activa i plena durant anys abans de requerir el suport d’una persona externa.

El col·lectiu de la gent gran es caracteritza per la seva enorme diversitat i dinamisme. Les polítiques adreçades a les persones grans hauran de redefinir-se i dissenyar-se per tal de respondre eficaçment a un nou model d’envelliment actiu i participatiu. Un nou enfocament que posa l’accent en el fet que les persones grans són, abans de tot, ciutadans i ciutadanes de ple dret, actius, participatius en tots els aspectes de la vida social i comunitària i no només receptors de serveis.



Els i les socialistes volem potenciar la implicació i la participació de les persones grans en tots els àmbits de la vida social. En el seu poble, barri o en el conjunt de la seva ciutat. I ho volem fer a través del suport a l’associacionisme, als òrgans de participació locals (Consells Municipals de la Gent Gran), així com de la promoció del voluntariat.



Tanmateix, volem impulsar les relacions intergeneracionals i crear activitats i serveis que millorin la capacitació personal, mental i física de les persones grans. L’objectiu és mantenir el seu nivell d’autonomia personal el màxim temps possible.



Atenció a la dependència

Millorarem la coordinació entre el sistema de salut i els serveis socials amb programes d’intervenció més personalitzats i a la mida de l’usuari.

Posarem en marxa i/o intensificarem serveis per a la prevenció i detecció precoç de la dependència.

Reforçarem els equips d’atenció social primària donada la seva importància en la detecció, diagnòstic, seguiment i assignació de recursos per a persones dependents.

Augmentarem la cobertura dels serveis d’atenció domiciliària, tenint en compte que atendre les persones a casa seva, mentre la situació de dependència ho permet, és la millor opció per a l’usuari/a.

Generalitzarem l’accés al servei de teleassistència donat que garanteix la seguretat, tranquil·litat i acompanyament de les persones amb manca d’autonomia personal.

Crearem nous centres de dia adreçats a les persones grans o amb discapacitat que no puguin romandre soles a casa però que sí puguin continuar vivint en família. Igualment crearem nous pisos tutelats per a persones discapacitades amb retard mental.

Oferirem serveis de suport a les famílies cuidadores (serveis temporals de respir, formació, materials, tallers,...)



Més places residencials


El Govern d’Entesa s’ha compromès a garantir que tothom que tingui una situació de dependència i necessiti l’internament en una residència en tingui accés. Per això que cal preveure la possibilitat de concertació de places amb la xarxa residencial privada.

Amb l’actual marc legal, els centres de dia i les places residencials són competència de la Generalitat de Catalunya. Malgrat això, la nova llei de serveis socials preveu la negociació per al traspàs a l’àmbit local de les prestacions socials d’atenció especialitzada (places residencials) en un horitzó temporal no llunyà.

Millorarem la coordinació entre el Dept. d’Acció Social i Ciutadania, les diputacions, els consells comarcals, els ajuntaments i el tercer sector, impulsant la creació de xarxes locals (ex. la Xarxa Local de Serveis d’Atenció Domiciliària de la Diputació de Barcelona).

Fomentarem els serveis de suport a les famílies amb persones mancades d’autonomia personal, desenvolupant actuacions per sensibilitzar, informar i donar suport als cuidadors/es.



Promoció i participació de la gent gran

Programes de formació i capacitació per a persones majors de 65 anys. Per exemple, apropant a les persones grans a les noves tecnologies i afavorint l’aprenentatge al llarg de tota la vida.

Incorporarem a les activitats la vessant intergeneracional per aprofitar els coneixements de les persones grans i posar en valor les seves aportacions.

Desenvoluparem programes de preparació a la jubilació i d’envelliment actiu per millorar la seva qualitat de vida.

Impulsarem polítiques de formació i ocupació especialitzades en aquest sector de població per persones en atur, especialment a partir de les possibilitats que ofereixen les noves lleis socials.

Fomentarem la participació de la gent i de les associacions en les que s’integra, i potenciarem els consells municipals de la gent gran.


BALANÇ I BONES PRÀCTIQUES


- Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de Dependència.

El govern de l’Estat ha legislat un nou dret de ciutadania que garanteix l’atenció i la cura a les persones dependents.

- La Llei de Serveis Socials de Catalunya.

Configura el sistema d’atenció a la dependència i universalitza el dret als serveis socials per a totes les persones que tenen necessitats socials i viuen a Catalunya.

- Xarxa del Servei d’Ajut Domiciliari (XSAD). Diputació de Barcelona

La creació, per part de l’Àrea de Benestar Social, l’any 2003, d’aquesta xarxa, a la que estan adherits 304 ens locals, ha permès que els municipis disposin de suport tècnic i econòmic suficient per augmentar la cobertura i la qualitat d’aquest servei.

- Agència Local d’Atenció a la Gent Gran amb dependència. Aj. Mataró

Ha modernitzat l’accés a la informació sobre els recursos existents i permet realitzar gestions a través del web municipal. L’agència ha creat una finestra única que integra l’atenció social i sanitària i que assegura la coordinació i gestió integral dels casos.

Ha permès igualment el treball en xarxa amb totes les entitats i associacions de la ciutat implicades en l’atenció a la dependència i a les persones grans.

- Servei d’Atenció Integral Sociosanitari. Aj. de Badalona

El servei es caracteritza per l’atenció integral i personalitzada, per potenciar el manteniment de les persones en el seu entorn més habitual, per la coordinació entre equips assistencials, pel fàcil accés a la informació, i per un increment de la qualitat (contínuum assistencial entre nivells d’atenció).

05 de juny, 2007

l'amor i la bogeria



Es una locura amar, a menos de que se ame con locura. Proverbio Latino


Expliquen que una vegada es van trobar tots els sentiments i qualitats de l’ésser humà.

Quan l’avorriment badallava per tercera vegada, la bogeria tan boja com sempre va proposar:

- Juguem a fet i amargar.

La intriga va aixecar la cella estranyada i la curiositat sense poder estar-s’hi va dir:

- A fet i amagar? I com es fa això?

- És un joc, - va explicar la bogeria- , en el qual jo em tapo la cara i començo a comptar des d’un fins a un milió, mentre vosaltres us amagueu, i quan ja hagi acabat de comptar, el primer de vosaltres que jo trobi, ocuparà el meu lloc per a continuar el joc, després es clar, que us trobi a tots.

L’entusiasme va ballar amb l’eufòria, i l’alegria va donar tants de salts que va acabar de convèncer al dubte, i fins i tot a l’apatia, a la que mai res no li interessava . Però no tots van voler participar, la Veritat es va estimar més no amagar-se. Per a què? Si al final sempre la trobaven, i la supèrbia va pensar que era un joc molt poca solta, encara que en el fons li molestava que no fos idea seva. I la covardia va preferir no arriscar-se.

Un, dos i tres.... va començar a comptar la bogeria.

La primera en amagar-se va ser la mandra que com sempre es va deixar caure darrera la primera pedra del camí. La fe va pujar al cel, i l’enveja es va posar darrera l’ombra del triomf, qui pel seu propi esforç havia aconseguit pujar a l’arbre més alt.

La generositat mai no arribava a amagar-se, dons cada vegada que trobava un lloc, li semblava d’idoni per algun amic: que si un llac cristal·lí per a la bellesa; que si l’escletxa a un arbre per a la timidesa; que si el vol d’una papallona per a la voluptuositat; que si el vent per a la llibertat, i així, ella va acabar amagant-se a un raig de sol.

L’egoisme, va trobar un lloc molt bo des del principi, ventilat, còmode, però només per a ell. La mentida es va amagar en el fons dels oceans. (mentida, en realitat es va amagar darrera de l’arc de sant Martí), i la passió i el desig al bell fons dels volcans. L’oblit, se m’ha oblidat on es va amagar, però això no és important.

Quan la bogeria estava comptant 999.999, l’amor encara no havia trobat un lloc on amagar-se, doncs tot estava ocupat, fins que va veure un roser i enamorat es va amagar entre les seves flors.

- Un milió - , va comptar la bogeria, i va començar a buscar.

La mandra va ser la primera que va trobar, només a tres passes, darrera la primera pedra. Després va escoltar a la fe discutint amb Déu sobre l’evolució, i a la passió i el desig els va trobar perquè feien vibrar als volcans. En un no-res va trobar a l’enveja, i és clar, va deduir on es trobava el triomf. L’egoisme no el va haver ni de buscar, va sortir ell solet del seu cau, que resultà ser un niu de vespes.

De tant caminar, va tenir set i en acostar-se al llac descobrí la bellesa i amb el dubte va ser més fàcil, el va trobar asegut ben prop sense haver decidit encara on amagar-se.

Així va anar trobant-los tots. El talent, entre l’herba fresca, l’angoixa, en una cova fosca, la mentida darrera de l’arc de Sant Martí, (a no, mentida, que estava en el fons dels oceans), i fins i tot va trobar a l’oblit que ja s’havia oblidat que estava jugant a fet i amagar.

Només l’amor no apareixia en lloc. La bogeria el va buscar darrera de cada arbre, sota cada rierol del planeta, als cims de les muntanyes més altes, i quan estava a punt de donar-se per vençuda va veure un roser i amb un forca li va sacsejar les branques.
De sobte un crit esfereïdor, dolorós, es va sentir. Les espines del roser havien ferit els ulls de l’amor. La bogeria no sabia que fer per disculpar-se, va plorar, va pregar, va implorar, va demanar disculpes, i fins i tot li va prometre fer de gos pigall.

Des de aleshores, la primera vegada que es va jugar a fet i amagar a la terra, l’amor és cec i la bogeria sempre l’acompanya.

pablo neruda

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.

Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las "íes" a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.

Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar.

Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.

Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, no preguntando de un asunto que desconoce o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.

Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.


Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad.

02 de juny, 2007

LA PAU PERFECTA

Había una vez un Rey que ofreció un gran premio a aquel artista que pudiera captar en una pintura la paz perfecta. Muchos artistas lo intentaron. El Rey admiró y observó todas las pinturas, pero solo hubo dos que a él realmente le gustaron y tuvo que escoger entre ellas.

La primera era un lago muy tranquilo, era un espejo perfecto donde se reflejaban unas plácidas montañas que lo rodeaban. Sobre estas se encontraba un cielo muy azul con tenues nubes blancas. Todos los que miraron esta pintura pensaron que esta reflejaba la paz perfecta.

La segunda pintura, también tenía montañas, pero estas eran escabrosas y descubiertas. Sobre ellas había un cielo furioso del cual brotaba un impetuoso aguacero con rayos truenos. Montaña abajo parecía el retumbar un espumoso torrente de agua. Todo esto no se revelaba para nada pacífico.

Pero cuando el Rey observó cuidadosamente, vio tras la cascada un delicado arbusto creciendo en una grieta de la roca. En este arbusto se encontraba un nido. Allí en el rugir de la violenta caída de agua, estaba sentado plácidamente un pajarito en medio de su nido... Paz perfecta.

El Rey escogió la segunda. Y explicó a sus súbditos el porqué: Paz no significa estar en un lugar sin ruidos, sin problemas, sin trabajo duro ni dolor. Paz significa que a pesar de todas estas cosas permanezcamos calmados dentro de nuestro corazón . Creo que este es el verdadero significado de la paz. Cuando encontremos la paz en nuestro interior, tendremos equilibrio en la vida.

la sort


Había una vez un hombre que vivía con su hijo en una casita del campo. Se dedicaba a trabajar la tierra y tenía un caballo para la labranza y para cargar los productos de la cosecha, era su bien más preciado. Un día el caballo se escapó saltando por encima de las bardas que hacían de cuadra. El vecino que se percató de este hecho corrió a la puerta de nuestro hombre diciéndole:

-Tu caballo se escapó, ¿que harás ahora para trabajar el campo sin él? Se te avecina un invierno muy duro, ¡qué mala suerte has tenido!

El hombre lo miró y le dijo:

-¿Buena suerte o mala suerte? Sólo Dios lo sabe.

Pasó algún tiempo y el caballo volvió a su redil con diez caballos salvajes con los que se había unido. El vecino al observar esto, otra vez llamó al hombre y le dijo:

-No solo recuperaste tu caballo, sino que ahora tienes diez caballos más, podrás vender y criar. ¡Qué buena suerte has tenido!

El hombre lo miró y le dijo:

-¿Buena suerte o mala suerte? Sólo Dios lo sabe.

Más adelante el hijo de nuestro hombre montaba uno de los caballos salvajes para domarlo y calló al suelo partiéndose una pierna. Otra vez el vecino fue a decirle:

-¡Qué mala suerte has tenido! Tu hijo se accidentó y no podrá ayudarte, tu eres ya viejo y sin su ayuda tendrás muchos problemas para realizar todos los trabajos.

El hombre, otra vez lo miró y dijo:

-¿Buena suerte o mala suerte? Sólo Dios lo sabe.

Pasó el tiempo y en ese país estalló la guerra con el país vecino de manera que el ejército iba por los campos reclutando a los jóvenes para llevarlos al campo de batalla. Al hijo del vecino se lo llevaron por estar sano y al de nuestro hombre se le declaró no apto por estar imposibilitado. Nuevamente el vecino corrió diciendo:

-Se llevaron a mi hijo por estar sano y al tuyo lo rechazaron por su pierna rota. ¡Qué buena suerte has tenido!

Otra vez el hombre lo miró diciendo:

-¿Buena suerte o mala suerte? Sólo Dios lo sabe.