12 de març, 2007

in memoriam HUERTAS CLAVERIA, J.Ma.




El vaig conèixer quan jo tenia 16 anys, al meu barri, el Poble Nou. Vaig fer de “cangur” al seu fill en Guillem, uns dies, mentre ell i la seva dona l’Araceli viatjaven, em sembla recordar que a Cuba. Us transcric el recordatori que van donar el dia del seu funeral a l’església de Santa Maria del Teulat. Ho faig, perquè la lectura d’aquests textos diuen molt dels qui els van escollir, que de ben segur l’estimaven profundament, i diuen molt d’ell mateix. No cal que us expliqui la seva trajectòria periodística i com escriptor, que ja és prou coneguda. Des d’aquí, només el meu record i admiració per un home que va nàixer l’any que s’acabava la guerra civil, que va patir el franquisme en la seva pròpia carn, que va lluitar per la llibertat, i que ha fet escola de moltes coses.

A dalt podeu veure la seva foto i dibuix d’en CESC , que també ens va deixar el desembre de l’any passat.

“Ni ha prou que la flaire de la rosa entri en una presó, perquè udolin en el cor del presoner, totes les injustícies de la terra.” (Ho Chi Minh).

“L’amistat és una religió sense Déu ni judici final. També sense dimoni. Una religió que no és estranya a l’amor.
Però un amor on la guerra i l’odi estan proscrits, on el silenci és possible.
Aquest podria ser l’estat ideal de l’existència. Un estat calmant.
Un lligam necessari i rar. No pateix cap impuresa.
Al davant, d’altres, l’èsser a qui s’estima, no és només un mirall que reflecteix, sinó també l’altre, somiant-se a si mateix.” (Tahar Ben Jelloun: Elogi de l’amistat.)

JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA, (1939-2007)







2 comentaris:

Anònim ha dit...

Saps, se'm fa estrany no trobar-me'l al metro. Sempre de pressa, portant l'eterna cartera que el feia anar tort. Ara em sap greu no haver-me atrevit mai a parlar-li, a dir-li que l'admirava, a donar-li les gràcies per haver situat el nostre Poblenou al món i per no permetre que es perdi la història obrera del barri. Enguany per Sant Jordi no el veurem per la rambla (la del barri), però tots nosaltes mantindrem el seu record. Fins sempre !!!

Petons Pilar,

Anna Sintes.

Pilar Ventura ha dit...

Cada vegada que perdem algú, Anna, ens adonem de les oportunitats que vam perdre de comunicar-nos amb ells/elles. Aprenguem la lliçó, estimada Anna, i no ens deixem res a dir o a fer d'allò que ens surt del cor. Tots anirem al mateix lloc algun dia, sigui on sigui, tornarem a ser plegats. Recordem com d'importants i únics sóm tots els éssers humans, i la nostra estimada terra. Una abraçada.

Pilar Ventura