30 de març, 2007

ÀNGEL I FERRALLA.

L’àngel estava parat sobre la ferralla i observava passiu.

Sense sentiments, sense emocions, amb una indiferència comprensible només en un ésser que sap del cert que res no passa sense un perquè, encara que nosaltres els humans no ho entenguem.

Vaig preguntar-li : estic morta?

No em va respondre amb paraules, vaig sentir en el meu cap, com si fos un pensament que de cop hi entrés, la certesa de què encara no era el moment, i una gran pau, sense pors.

Només els millors àngels tenen el privilegi d’arribar a ser humans, de viure i sentir emocions. Després obliden i tornen al no temps. De vegades envegen sentir una llàgrima rodolant galta baix, i enyoren la tendresa.

Una sola idea em va quedar clara en tornar a la consciència després de l'accident: res no és important, llevat de L'AMOR, que és el que t'enduus i el que sents en el no temps. Miro de ser avariciosa en l'amor, i acumular-ne tant com puc, tant com sé, en la meva dolça humanitat.

2 comentaris:

Luisa Beltran ha dit...

Em sembla una descripció bellíssima tan si és veritat com ficció. Tots ho som d'àngels i dimonis alhora, Pilar.

Luisa

Lola Salvado Galerano ha dit...

Yo tuve una experiencia muy parecida, pero una voz me dijo que volviese, que tenia mucho trabajo aún en esta vida. Me ha parecido muy fuerte leer tu artículo. Que tengas mucha suerte en lo que te propongas. Yo también entendí que tenia que amar a tope.

Lola